Talavera confidential, de Carlos Zanón sobre Entre trago y trago, de Julián Ibáñez

Article publicat al diari Avui.

Carlos Zanón

Talavera ‘confidential’

James Ellroy va dient que és el millor escriptor de novel·la negra del món. I ho diu per dues raons: perquè ho és i perquè no ha llegit Julián Ibáñez. Si ho hagués fet, miraria a esquerra i a dreta abans d’obrir la boca. No passa res, Mr. Ellroy: la majoria d’autors espanyols de novel·la negra no resisteixen la comparació. Molts, en llegir Ibáñez, senten uns desitjos irrefrenables de tancar-se a casa i no tornar a sortir. I de rellegir Miss Marple i seguir veient CSI ad eternum. És lògic. Aquest autor veterà (Santander, 1940), parada obligatòria per al lector de novel·la etiqueta negra, és bo, molt bo. Insultantment bo.

Quan la pesca a la riba del riu Tajo l’hi permet, el senyor Ibáñez ens envia els seus llibres. Fidel a la cita, puntual, eficaç, dur, definitiu. Un món sòrdid, marginal, de carretera secundària, sense lliçons per aprendre ni temps per fer-ho. Entre trago y trago és un altre exercici d’estil, ofici i, uf, talent. De conèixer les regles del joc i d’esprémer-les. Les cartes són les mateixes de sempre però el crupier les barreja i les reparteix, ràpides i –com ha de ser– marcades. El seu llenguatge –personal, indiciari, versemblant, intransferible– propicia que et quedi la pols del voral a la gola. Que el gust del licor et cremi l’estómac. Que et mati el desig. Que el neó o els fars, les llanternes o les navalles a la foscor no t’impedeixin continuar caminant a cegues. No només sap construir un món, sinó que ho fa amb paraules i escenaris, diàlegs i forats narratius que semblen no deure res a ningú.

Successora de Pandora

L’argument d’Entre trago y trago? Gitana és la Pandora de polígon, du roba de mercadillo i els déus la deixen a l’extraradi de Talavera. Maza és l’amo d’un bar de carretera, s’encapritxa d’ella per al seu puticlub i la compra. Digna successora de totes les Pandores que en el món hi ha hagut, la noia genera calamitats, huracans i desastres aquí i allà. A més d’ella, híbrid de gat salvatge i dona, i del protagonista, esculpit amb pedra i benzina, grans secundaris. Gent que apareix en partides de cartes, bars amb persianes abaixades, negres anorèctiques servint copes, guàrdies civils traficant amb droga, tabac i carn humana. En fi, els ingredients eterns barrejats, servits i rebentats des de dins per un paio com Julián Ibáñez, pescador de canya i escriptor grandiós. Ellroy ha tingut sort. El riu Tajo no passa per Los Angeles.

Share ¡corre la voz, soplón!

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo asociación, literatura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s